El bandolerisme és definit com una activitat criminal duita a terme per bandes armades, comandades per un cap, contra persones o contra propietats. L'actuació de persones armades al marge de la llei, és una activitat present arreu del món al llarg de tots els períodes de la història i sempre és l'expressió d'unes realitats socials que l'expliquen i la fan possible.
Al principi significava 'partidari, parcial, facciós', que ja figura en textos del s. XV (1455), però aviat prengué la connotació de 'bandejat, revoltat que assalta els enemics, i sovint els vianants, per procurar-se recursos. Com a conseqüència de les lluites civils dels s. XV-XVII va adoptant més aquests matisos, i així en un document de 1455 es parla només d'un «bandoler e inobedient». En les crides de 1586 ja es tracta de proclames contra bandolers, enquadrillats i de «lladres, bandolers o homes de seguida». El canvi queda generalitzat en el s. XVII quan les cançons populars referents a Rocaguinarda i a Don Joan parlen de quadrilles i camarades en massa, entorn de 1650, de malfactors. Des de Catalunya el mot es propagà a les altres llengües veïnes, en particular al castellà «bandolero»,el francès «bandoulière».
Causes del bandolerisme
La historiografia actual ha plantejat el fenomen del bandolerisme en relació amb els canvis provocats per la reestructuració de la societat i de l'economia a l'edat moderna en societats on l'estat no és prou fort com per imposar-se. A casa nostra, el bandolerisme va ser la sortida tant per als pagesos perjudicats per la Sentència Arbitral de Guadalupe com per als senyors (en aquest aspecte parlaríem de "senyors bandolers") o per a alguns menestrals que no van trobar sortida a la decadència gremial.
Aquest fenomen del bandolerisme es planteja com una guerra privada entre senyors feudals per raons ben diverses. En qualitat de senyors de vassalls cridaven, fent ús de les obligacions de servei d'host i cavalcada, les seves mainades, si bé les quadrilles també podien estar formades per saltejadors de camins que actuaven segons les directrius de la noblesa i que trobaven en aquests senyors els seus protectors o fautors. Entès el fenomen d'aquesta manera, els enfrontaments o les bandositats es donaven tant al camp com a la ciutat; allà on hi hagués les parts en conflicte es produïa l'enfrontament.
Així doncs, el bandolerisme senyorial es pot deure a diferents motivacions,
entre les quals no podem des
cartar una relació amb l'empobriment d'una part de la noblesa, però tampoc que sigui una manera de preservar, mantenir o maximitzar la renda senyorial. Un fenomen tan llarg en el temps i generalitzat a les societats contemporànies de la Mediterrània alguna cosa ha de tenir a veure amb la incapacitat de
l'Estat per a imposar-se: de fet, les mesures repressives més fortes no van ser suficients per a acabar el
conflicte. No podem oblidar que Rocaguinarda va ser nomenat capità dels terç
os espanyols en remissió dels seus actes.
La monarquia
de Ferran II va regular, a Catalunya, les revenges privades per la via
de les pragmàtiques i les constitucions. En la mesura que les "lleis" de la noblesa ere
n unes altres i prevalien, el bandolerisme denota la dificultat de la monarquia espanyola, i de les monarquies europees, per a monopolitzar la violència. No va ser fins després del 1652 que la monarquia va mostrar la seva autoritat davant els senyors jurisdiccionals catalans.
Bandolerisme als Països
Catalans
Aquest fenomen ha tingut una importància singular en les societats mediterrànies. La seva presència és constant a Catalunya, Antic Regne de València i Illes Balears fins al
segle XVIII. A Andalusia esdevingué cèlebre durant el segle XIX , El Tempranillo, Diego Corrientes, Los Siete Niños de Ecija A altres indrets com Còrseg
a, Sardenya, Sicília, Calàbria o els Balcans, els bandolers perduren fins ben entrat el segle XX. El bandolerisme, en general, ha tingut moments forts d'expansió des
prés de crisis socials, epidèmies, fams o guerres. Entre el 1550 i el 1600 n'hi hagué un període àlgid arreu d'Europa. A Catalunya caldria esmentar primer les gestes de Moreu Cisteller i d'Antoni Roca, continuant amb Serrallonga, Bartomeu Camps, Montserrat Poc, Perot Rocaguinarda, Trucafort, Tallaferro i els
germans Margarit.
Durant els segles XVI i XVII, en especial entre 1540 i el Corpus de Sang, aconseguí la màxima virulència arreu dels Països Catalans. El bandolerisme català participa dels trets generals del bandolerisme mediterrani: una lluita àgil, cruel i persistent contra els poderosos i els estats, localitzada sobretot a les àrees muntanyenques. L'etapa de ple
nitud del fenomen s'ha de situar en les primeres dècades del segle XVII, en el moment de l'actuació dels bandolers Rocaguinarda o Serrallonga, entre els més coneguts.
El tema del bandolerisme ha atret l'atenció dels historiadors des del segle XIX, quan es va voler veure en aquests personatges uns veritables líders de la llibertat enfront del poder castellà. Nyerros i cadells eren els dos bàndols de la disputa política. Era el moment del Romanticisme i de l'inici de la consciència catalanista. Pel moviment romàntic, els bandolers eren uns herois, el veritable esglaó de la consciència catalanista enfront de la monarquia.
Contrabandis
tes, bandolers i hugonots
La frontera dels Pirineus fou una barreja de contrabandistes de cavalls, bandolers i hugon
ots francesos, que a vegades actuaven conjuntament. Bandolers i hugonots assaltaven els "carros de moneda" en trànsit entre Lleida i Barcelona. El bandolerisme pirinenc estava sota la pressió dels hugonots francesos durant les guerres de religió de la segona meitat del segle XVI. Felip II posà en marxa la vigilància estricta dels immigrants, es crearen els bisbats de Solsona i Barbastre i s'erigí la ciutadella.
Bandolerisme popular i bandositats aristocràtiques a Catalunya
Els bàndols nobiliaris han estat també una constant històrica. Són un fenomen antic en el qual els grans magnats dirimien amb les armes les seves lluites. Un exemple era el cas del conflicte entre els agullanes i els sarrieres a principis del segle XVI. El bandolerisme popular, sorgit de les difícils condicions econòmiques del poble, és, però, el que dóna veritable relleu al bandolerisme com a fet social. Malgrat tot, la historiografia tradicional sovint ha tendit a incloure els dos fenòmens sota el mantell de les banderies nobiliàries, veient el bandoler del poble tan sols com una realitat subordinada al protagonisme aristocràtic. En el primer terç del segle XVII els dos fe
nòmens es , afavorits per la crisi econòmica, social i política. En aquesta època els bandolers catalans es trobaren immergits en les lluites entre nyerros i cadells i la figura més popular fouJoan Sala i Ferrer més conegut com a Serrallonga. A la segona meitat del segle XVII el bandolerisme català anà minvant.
Bandejats mallorquins
El bandolerisme és una realitat important a Mallorca almenys des del s.
XV, però la primera gran explosió de bandolerisme és posterior a la derrota de les Revolta de les Germanies (1520-1521). En el s. XVI cal esmentar la colla de lo Bord d'Alfàbia. Amb l'esclafit de les lluites entre Canamunt i Canavall destacà la colla de i Selva, dirigida pel capellà Mateu Ferragut "Boda". En una topada amb comissaris reials a Lluc la colla restà desfeta i el seu capità, un germà del capellà Boda, fou executat amb altres bandejats. Ferragut decidí venjar-se assassinant el jutge de la Reial Audiència Jaume Joan de Berga. L'executor fou Antoni Gibert "Treufoc". La repressió posterior ocasionà la desfeta de la colla. D'aquests fets en roman l'expressió popular encara viva "i què
en som jo de la mort d'en Berga?". La colla de Llorenç Coll "Barona", també a la vila de Selva, arribà a ajuntar més de 100 bandolers. Les colles de bandolers participaren en els enfrontaments entre el Comte Mal i els vilatans de Santa Margalida. A l'entorn de 1666 s'emprengué una gran campanya militar contra els bandejats mallorquins que entre altres fets reportà la captura del mític Bartomeu Gomila Pujol "Moiana". En els primers anys del segle XVIII destaca la figura llegendària de Mateu Reus Rotget". Joan Sala i Ferrer, conegut també com Serrallonga(Viladrau, Girona, Espanya, 23 abril 1594 - Barcelona, Espanya, 8 de gener de 1634), va ser un bandoler català que va actuar principalment a Les Guiller ies.1 És el bandoler català que més ha mantingut la seva fama a través dels segles. La seva vida després de mort va ser fantasiejada i en un breu període ja va formar part dels mites populars i les seves aventures cantades de poble en poble. Autors com Antonio Coello, Francisco de Rojas, o Luis Vélez de Guevara van escriure sobre ell. És de destacar que un segle i mig després de la seva mort, el 1863, Víctor Balaguer va escriure un drama i posteriorment una novel · la amb el mateix títol Don Joan de Serrallonga. Ja al segle XX el mestre Enric Morera, va estrenar una òpera inspirada en Serallonga. La cultura popular ens ha fet arribar un ball popular sobre la vida i la mort d'aquest bandoler, que encara es representa en alguns llocs de Catalunya.
Perot Rocaguinarda , (Lluçanès, 1582 - Nàpols?, 1635?) va ser un bandoler. Fou tamb
é conegut com a Perot lo Lladre.
Com que no era l'hereu de la família se'n va anar de casa a cercar fortuna, i per culpa d'un malentès es va haver de fer bandoler. Era nyerro (estava a favor dels senyors de Nyer i en contra delsCadells). Des de ben jove es va veure implicat en lluites entre senyors del bàndol inyerro.
Era un bon estrateg, hàbil i audaç, temut pels soldats i per l'autoritat, estimat pel poble i molt odiat pels seus nombrosos enemics. Posseïa uns excel·lents dots de líder i de comandament; si no, no hauria aconseguit ser el cap del bandolerisme català durant gairebé deu anys. Sense aquesta habilitat tampoc no se n'hagués sortit de les contínues persecucions a què va ser sotmès per part de tots els virreis i de molts comissaris. Entre 1605 i 1609 les campanyes contra ell des de Catalunya varen estar dirigides per Joan de Queralt i de Ribes, Governador General de Catalunya.
Més enllà dels Països Catalans Rocaguinarda és considerat com a un dels grans bandolers populars europeus, comparable al conegut Robin Hood.
No se sap quan va morir exactament però se suposa que la sev
a vida fou llarga (consta que encara era viu el (1635). Se'n va anar del país amb 29 anys i a 53 anys potser encara era capità a Nàpols.
La pirateria al Carib espanyol
Durant els primers segles del domini espanyol a Amèrica, els pirates que intentaven, i en molts casos aconseguien, robar valuosos carregaments d'or i altr
es mercaderies procedents del Nou Món van abundar en el Mar Carib, que presentava un lloc ideal per a l'activitat per la seva abundància d'illes en les quals els pirates podien refugiar-se. Cal tenir en compte que els Reis Catòlics van permetre en 1495 a tots els seus súbdits tripular naus a les recentment descobertes Índies, el que va fer que moltes embarcacions es llancessin a l'Atlàntic sense la deguda preparació, sent fàcil presa per als llops del mar.
El primer pirata del Carib va ser
probablement un espanyol, un tal Bernardino de Talavera. Tal com ho relata Cesáreo Fernández Dur:
És de dir que un tal Bernardino Talavera, home vividor, amic de regal, assetjat pels creditors que tenia a la Isabela, es va apoderar d'una de les naus assorteixis al port, en companyia de 70 companys del seu espècie, i es va llançar a provar fortuna. Va tenir e
l contratemps que li tiressin mà a Jamaica (1511) i li conduïssin a l'Espanyola, on pels seus delictes va ser justiciado.
Armada Espanyola
Felip II va ordenar que cap vaixell fes la Ruta de les Índies sense protecció per evitar l'atac dels pirates als navilis espanyols. Per a això va optar per la formació de combois en
els quals les caravel · les i les naus eren escortades pels poderosos galeones i carraques, anomenat Sistema de flotes i galeones. Aquest sistema va constituir un gran èxit si ens fixem en la proporció de flotes noliejades (més de quatre-centes) enfront del de flotes atrapades (dues), que dóna un percentatge de captures d'un 0,5%, i cap d'aquestes dues es va deure a l'acció dels pirates o corsaris, sinó a la de Marines de guerra pertinentment armades.
En qualsevol cas, al segl
e XVII el tròpic de l'Amèrica hispana es va convertir en l'escenari on actuaven a preu fet els llops del mar, sovint emparats pels grans països d'Occident (principalment Anglaterra, França i Holanda).
Com s'ha indicat, es va cridar corsaris als que actuaven per compte dels seus reis, quedant-se amb part del botí. Per la seva banda, els simples aventurers i lladres van ser coneguts amb el nom genèric de bucaners, doncs les seves tripulacions es nodrien d'habitants de les illes que preparaven i venien carn al bucán, és a dir, fumada. Van sembrar el terror i la desolació en les poblacions situades al golf de Mèxic i el Carib. Veracruz, Campeche, Cuba, Santo Domingo, Cartagena d'Índies, Hondures, Veneçuela, Panamà i Nicaragua van ser els llocs més castigats, víctimes de saquejos, assalts i assassinats.
Ressalten les figures del gal · lès Henry Morgan, dels francesos El Olonés (de nom Jean David François de Nau) i Michel de Grammont, l'holandès Laurens de Graff, Lorencillo (anomenat així per la seva curta alçada, altres fan referència a ell com Lorent Jácome ), tots ells pirates sense escrúpols. Els pitjors assalts que es recorda van ser: Maracaibo per El Olonés, Veracruz per Grammont i Lorencillo i Port Bell per Morgan. Aquests llocs assotats i desprotegits no comptaven amb cap defensa per part de l'Imperi espanyol d'ultramar.
Però aquesta situació va anar canviant a mesura que les colònies anaven augmentant en població, i la metròpoli va ser invertint en la flota, defenses i guarnicions. D'aquesta manera, a finals del segle XVI els principals pirates i corsaris havien mort o estaven presoners: • Richard Grenville va ser derrotat i mort el 1591 a les Açores. • Thomas Cavendish fracassa en una expedició i
mor el 1592 possiblement aigües fora de l'illa Ascensió, Àfrica. • David Middelton fracassa també en les Açores. • George Clifford va perdre 14 dels seus 28 naus sortides de Plymouth en l'Operació Raleigh el 1595, entr
e els quals van caure John Hawkins i Francis Drake. • Sir Walter Raleigh va ser condemnat a mort, va patir suplici i va ser posteriorment decapitat en 1618.
L'historiador britànic J. B. Black ho va expressar en una frase amb tints nostàlgics: «Els formidables esquadrons de corsaris, que antany van assolar el Carib, havien desaparegut».
La decadència de la pirateria caribenya
El cors anglès
Sir Francis Drake. Més tard sorgeix com a nou pirata la figura del corsari anglès, una classe social sui generis, especialitzada en el robatori marítim, en el saqueig de ciutats, ports i mercaderies. Els corsaris gaudien del que es diu patent de cors, és a dir, «llicència per robar i saquejar» amb l'autorització explícita del rei o un altre governant. Aquesta patent era privilegi d'Anglaterra i França, que tenien als seus corsaris institucionalitzats i l'activitat es converteix en lícita en temps de guerra. D'aquesta manera, els pirates clàssics es van fent corsaris, que és una postura més còmoda, ja que actuen sempre dins d'un ordre legitimat i sota la protecció de la llei. [Cita requerida] La percepció dels corsaris depèn òbviament de l'observador: per als atacats són simplement pirates, o mercenaris sense escrúpols, mentre que per als seus connacionals són patriotes i fins i tot herois. [Cita requerida] A Anglaterra, la pirateria es va convertir en un negoci legítim. Va ser Enric VIII el primer monarca que va expedir les patents de cors. Més endavant, la reina Isabel I es convertiria, per aquest mitjà, en «empresària marítima», atorgant les patents a canvi de part del botí aconseguit. Així mateix s'ha de tenir en compte que aquests corsaris moltes vegades eren comerciants que venien productes molt necessaris per als colons i compraven a bon preu els articles que aquests havien de vendre exclusivament a la Casa de Contractació. Per tant, en moltes ocasions, la presència permanent de pirates en el gairebé despoblat Carib insular era ben vista, i fins i tot necessària, tant per als habitants com per a les elits espanyoles
La bruixeria a Catalunya
s. XV dC - s. XXI dC
La bruixeria no només és poder ocult, pocions, conjurs, mals averanys i morts. Va ser també la manifestació de la por d’una població que li va tocar viure un temps obscur i de fam. Al segle XVII, la religió tenia un paper molt important i la població anhelava explicacions per a les desgràcies de l’època. A Catalunya i a Europa, moltes dones van ser acusades de bruixes. Van ser interrogades i finalment, algunes, penjades o cremades a la foguera.
La bruixeria a Catalunya
Entre els anys 1616 i 1622, unes quatre-centes dones d’arreu de Catalunya van ser acusades i ajusticiades pel fet de ser considerades bruixes. Sempre s’ha cregut en l’existència d’individus amb poders sobrenaturals, però va ser a
l començament del segle XVII quan es va realitzar la majoria de processos, en un context de crisi social, econòmica i religiosa.
Moltes dones eren acusades de fer pactes amb el dimoni perquè aquest les dotés de poders sobrenaturals. Es reunien en juntes o aplecs, realitzaven el ritual d’iniciació i passaven així a ser bruixes per complir els juraments: renegar de la fe cristiana i fer tot el mal possible.
Alguns dels delictes eren fer mal a través de conjurs, amb la mirada o amb aliments i objectes embruixats, provocar accidents al camp, als pagesos o al bestiar. Els més temuts per la població eren els relacionats amb els fenòmens meteorològics: fer caure pedra, fortes pluges, glaçades, boira. Potser, per això, quan ‘plou i fa sol les bruixes es pentinen’.
A diferència d’altres territoris, a Catalunya no va ser la Inquisició l’encarregada de perseguir, interrogar, torturar i eliminar les bruixes, sinó que van ser els senyors i els tribunals locals. S’encarregava a un professional caçador de bruixes que determinés si una persona ho era o no. Per fer-ho la despullava, li tirava aigua beneïda a l’esquena i si a l’espatlla li sortia un senyal, la marca del dimoni, aquella dona era acusada. Un altre mètode era titllar de bruixes aquelles que no tenien pèl a les aixelles, senyal inequívoc que havien usat ungüents per volar. Als interrogatoris es torturava fins a aconseguir la confessió i el següent pas era la forca.
Moltes de les dones que van morir penjades eren simplement remeieres o llevadores. No obstant això, la població creia en l’existència de bruixes i en el seu poder per fer mal i se’n protegia amb diferents mètodes: beneïa o perfumava objectes i cases, pintava les finestres de blau, posava creus de palmó a la porta, no deixava mai les masies soles, tenia sempre pa al calaix, rentava la roba interior amb aigua de set fonts diferents, no deixava mai retalls d’ungles ni cabells a terra, es posava la camisa al revés o tocava campanes per evitar tempestes. En canvi, pot ser difícil de creure que les bruixes fessin pactes amb el dimoni, es transformessin en animals o volessin. Potser per això la bruixeria pot ser definida com una barreja entre ficció i realitat.
La Guerra dels Segadors
La Guerra dels Segadors és el Conflicte bèl · lic que afecta bona part del Principat de Catalunya entre Els anys 1640 i 1652, i que distingeix com a Efecte més perdurable la signatura del Tractat dels Pirineusde l'any 1659 entre Espanya i França, que alienava del Principat de Catalunya el comtat de Rosselló, el Conflent i una part del comtat de Cerdanya, que passaren aixi a mans francesos.
Causes
Els Estats monàrquics absolutistes i el RÈGIM senyorial sobre el qual és basaven provoquin un Conjunt de revoltes pageses que tingueren lloc a Europa al segle XVII. A Catalunya és veié agreujat paper malestar que genera a diferents contrades catalans la presència de tropes castellanes Durant les guerres entre França i Espanya emmarcades en la Guerra dels Trenta Anys (1618 - 1648). Les tropes castellanes i italianes que havíen entrat a Catalunya per combatre Amb els francesos al Rosselló van causar Grans mals al camp rural, actuant en determinats moments com un Exèrcit d'ocupació. Un altre detonant fou la crisi de Relacions Polítiques entre les Institucions catalans del Principat (Generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les Seves pretensions fiscals per sufragar les guerres en que estava immersa. El comte duc d'Olivares, primer Ministre o favorit de Felip IV de Castella i III d'Aragó, estant obligat a cercar nous recursos Financers per a corona per fermentació front a la política expansionista dels Àustria a Europa, Proposa el 1626 un programa encaminat a Obtenir dels regnes no castellans de la monarquia la mateixa contribució, Tant en homes com en Diners. Era l'anomenada Unió d'armes, que atemptava contra el RÈGIM constitucional català i arrossegava Els catalans a les guerres exteriors hispàniques. El 1638, el canonge de la Seu d'Urgell Pau Claris, conegut per la Seva lluita contra Els bisbes no catalans que Sempre col · laboraven Amb la corona, fou elegit diputat paper braç eclesiàstic i president de la Generalitat, mentre que Francesc de Tamarit era elegit diputat paper braç militar i Josep Miquel Quintana paper braç popular. Al voltant del 1639, Les dues causes s'entroncaren i és produí la natural Identificació i solidaritat dels pagesos AMB l'actitud de recel polític de les autoritats. Aixi s'anà configurant la doctrina política de l'aixecament i la ideologia popular de la revolta. Però la gran aristocràcia catalana i la burgesia urbana, Cada vegada més Important, tenint unes Actituds Polítiques més moderades EnVers la monarquia. El MATEIX any, La caiguda d'OPOL i Salses en mans dels francesos i governades per alcaids no catalans, que és rendiren, sembla, per suborn, accentuà la tensió entre la cort i el Principat. Encara que la campanya del Rosselló acabà Amb la posterior recuperació de Salses el 28 de gener del 1640. E
l rei, temorós de nous atacs francesos, ordena que l'Exèrcit mercenari restes sobre el país, FET que produí Greus incidents a petits Nuclis camperols com Sant Esteve de Palautordera, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Palafrugell, etc.
Conseqüències
El resultat final va ser dolent per als interessos de Catalunya, la qual va veure's envaïda, a més de perdre territori en favor de França. Més tard, el rei de França, incomplint el tractat dels Pirineus, va prohibir el català i els seus furs anteriors a la zona del Rosselló. Felip IV per la seva banda va signar obediència a les lleis catalanes.
El Corpus de Sang
El 7 de juny del MATEIX any, en el qual és Coneix com el Corpus de Sang, "La Revolta dels Segadors" és va iniciar a Sant Andreu de Palomar el 1640, Quan Els somatents de Sant Celoni de Blanes i pagesos de la Catalunya interior que baixaven a contractar-es per la sega van decidir marxar contra els forces de "comte-duc d'Olivares", que és mantenint a Catalunya bo i acabada la guerra contra el francès i que saquejaven poblacions i violaven drets Bàsics dels Seus habitants. Escolliren per bandera el Sant Crist de la Parròquia de Sant Andreu del Palomar i s'enfilaren cap a Barcelona. Grups de segadors entrar a de nou a la ciutat i s'originà un motiu, en lo qual fou Assassinat (no del Tot aclarit) Dalmau III de Queralt. Aquest FET marca l'inici del conflicte, que és converteix de seguida en una autèntica revolta social. Fou succeït per l'anterior virrei Enric III d'Empúries que, Tot i Gaudir de Molt mala salut, va acceptar el Desprès, i per 3 vegada presta jurament com a virrei de Catalunya el matí del 19 de juny de 1640. Despres d'arrestar Els dos comandants més impopulars de l'Exèrcit castellà, la Seva Malaltia s'agreujà i moria el 22 de juliol. Catalunya estava Altre cop sense virrei, i Els diputats és destacaven com els úniques figures d'autoritat a un territori escombrat per la revolució. Nombroses Reunions entre Els consellers de Barcelona i els segadors revoltats tingueren lloc a la parròquia de Sant Andreu de Palomar. El 7 de setembre de 1640, Els Représentants de la Generalitat de Catalunya Francesc de Tamarit, Ramon de Guimerà i Francesc de Vilaplana [3] van signar el Pacte de Ceret AMB Bernard Du Plessis-Besançon, Delegat per Armand Jean Du Plessis de Richelieu ( el Cardenal Richelieu) en representació de Lluís XIII de França, paper qual Catalunya havia de Rebre Suport militar, se separaria de la monarquia hispànica i quedaria constituïda com a república lliure sota la PROTECCIÓ del rei francès.
La invasió castellana
El governador general del Rosselló, Juan de Garay Otañez va fracassar en el pseudònim Samuel Marchbanks va intentar d'ocupar militarment la franja entre Illa i Millars, i detenir Els Représentants francesos per evitar l'arribada de al Principat. El setembre, l'Exèrcit de Felip IV d'Espanya comandat per Pedro Fajardo, el Marquès de Los Vélez, va ocupar Tortosa, que tenia una guarnició castellana al Castell de la Suda, AMB 1 Exèrcit de 23.000 infants, 3.000 genets i 24 canons i la va convertir en el port de Sortida de tropa i municions a Itàlia i el Rosselló. Avançant en direcció a Barcelona i després de dir els batalles del coll de Balaguer (10 de desembre) i de Cambrils, e 24 de desembre premsa la ciutat de Tarragona, que Roger de Bossost, baró d'Espenan, va rendir sense combatre, fugint a França en lloc de defensar Martorell, on van anar els tropes catalans de la ciutat, mentre Josep Margarit i de Biure atacava la rereguarda a Constantí. L'ocupació d fou seguida d'1 duríssima repressió contra el poble revoltat.
Bandolerisme
El bandolerisme és definit com una activitat criminal duita a terme per bandes armades, comandades per un cap, contra persones o contra propietats. L'actuació de persones armades al marge de la llei, és una activitat present arreu del món al llarg de tots els períodes de la història i sempre és l'expressió d'unes realitats socials que l'expliquen i la fan possible.
Al principi significava 'partidari, parcial, facciós', que ja figura en textos del s. XV (1455), però aviat prengué la connotació de 'bandejat, revoltat que assalta els enemics, i sovint els vianants, per procurar-se recursos. Com a conseqüència de les lluites civils dels s. XV-XVII va adoptant més aquests matisos, i així en un document de 1455 es parla només d'un «bandoler e inobedient». En les crides de 1586 ja es tracta de proclames contra bandolers, enquadrillats i de «lladres, bandolers o homes de seguida». El canvi queda generalitzat en el s. XVII quan les cançons populars referents a Rocaguinarda i a Don Joan parlen de quadrilles i camarades en massa, entorn de 1650, de malfactors. Des de Catalunya el mot es propagà a les altres llengües veïnes, en particular al castellà «bandolero»,el francès «bandoulière».
Causes del bandolerisme
La historiografia actual ha plantejat el fenomen del bandolerisme en relació amb els canvis provocats per la reestructuració de la societat i de l'economia a l'edat moderna en societats on l'estat no és prou fort com per imposar-se. A casa nostra, el bandolerisme va ser la sortida tant per als pagesos perjudicats per la Sentència Arbitral de Guadalupe com per als senyors (en aquest aspecte parlaríem de "senyors bandolers") o per a alguns menestrals que no van trobar sortida a la decadència gremial.Aquest fenomen del bandolerisme es planteja com una guerra privada entre senyors feudals per raons ben diverses. En qualitat de senyors de vassalls cridaven, fent ús de les obligacions de servei d'host i cavalcada, les seves mainades, si bé les quadrilles també podien estar formades per saltejadors de camins que actuaven segons les directrius de la noblesa i que trobaven en aquests senyors els seus protectors o fautors. Entès el fenomen d'aquesta manera, els enfrontaments o les bandositats es donaven tant al camp com a la ciutat; allà on hi hagués les parts en conflicte es produïa l'enfrontament.
Així doncs, el bandolerisme senyorial es pot deure a diferents motivacions,
entre les quals no podem des
cartar una relació amb l'empobriment d'una part de la noblesa, però tampoc que sigui una manera de preservar, mantenir o maximitzar la renda senyorial. Un fenomen tan llarg en el temps i generalitzat a les societats contemporànies de la Mediterrània alguna cosa ha de tenir a veure amb la incapacitat de
l'Estat per a imposar-se: de fet, les mesures repressives més fortes no van ser suficients per a acabar elconflicte. No podem oblidar que Rocaguinarda va ser nomenat capità dels terç
os espanyols en remissió dels seus actes.
La monarquia
de Ferran II va regular, a Catalunya, les revenges privades per la via
de les pragmàtiques i les constitucions. En la mesura que les "lleis" de la noblesa ere
n unes altres i prevalien, el bandolerisme denota la dificultat de la monarquia espanyola, i de les monarquies europees, per a monopolitzar la violència. No va ser fins després del 1652 que la monarquia va mostrar la seva autoritat davant els senyors jurisdiccionals catalans.
Bandolerisme als Països
Catalans
Aquest fenomen ha tingut una importància singular en les societats mediterrànies. La seva presència és constant a Catalunya, Antic Regne de València i Illes Balears fins al
segle XVIII. A Andalusia esdevingué cèlebre durant el segle XIX , El Tempranillo, Diego Corrientes, Los Siete Niños de Ecija A altres indrets com Còrseg
a, Sardenya, Sicília, Calàbria o els Balcans, els bandolers perduren fins ben entrat el segle XX. El bandolerisme, en general, ha tingut moments forts d'expansió des
prés de crisis socials, epidèmies, fams o guerres. Entre el 1550 i el 1600 n'hi hagué un període àlgid arreu d'Europa. A Catalunya caldria esmentar primer les gestes de Moreu Cisteller i d'Antoni Roca, continuant amb Serrallonga, Bartomeu Camps, Montserrat Poc, Perot Rocaguinarda, Trucafort, Tallaferro i elsgermans Margarit.
Durant els segles XVI i XVII, en especial entre 1540 i el Corpus de Sang, aconseguí la màxima virulència arreu dels Països Catalans. El bandolerisme català participa dels trets generals del bandolerisme mediterrani: una lluita àgil, cruel i persistent contra els poderosos i els estats, localitzada sobretot a les àrees muntanyenques. L'etapa de ple
nitud del fenomen s'ha de situar en les primeres dècades del segle XVII, en el moment de l'actuació dels bandolers Rocaguinarda o Serrallonga, entre els més coneguts.
El tema del bandolerisme ha atret l'atenció dels historiadors des del segle XIX, quan es va voler veure en aquests personatges uns veritables líders de la llibertat enfront del poder castellà. Nyerros i cadells eren els dos bàndols de la disputa política. Era el moment del Romanticisme i de l'inici de la consciència catalanista. Pel moviment romàntic, els bandolers eren uns herois, el veritable esglaó de la consciència catalanista enfront de la monarquia.
Contrabandis
tes, bandolers i hugonots
La frontera dels Pirineus fou una barreja de contrabandistes de cavalls, bandolers i hugonots francesos, que a vegades actuaven conjuntament. Bandolers i hugonots assaltaven els "carros de moneda" en trànsit entre Lleida i Barcelona. El bandolerisme pirinenc estava sota la pressió dels hugonots francesos durant les guerres de religió de la segona meitat del segle XVI. Felip II posà en marxa la vigilància estricta dels immigrants, es crearen els bisbats de Solsona i Barbastre i s'erigí la ciutadella.
Bandolerisme popular i bandositats aristocràtiques a Catalunya
Els bàndols nobiliaris han estat també una constant històrica. Són un fenomen antic en el qual els grans magnats dirimien amb les armes les seves lluites. Un exemple era el cas del conflicte entre els agullanes i els sarrieres a principis del segle XVI. El bandolerisme popular, sorgit de les difícils condicions econòmiques del poble, és, però, el que dóna veritable relleu al bandolerisme com a fet social. Malgrat tot, la historiografia tradicional sovint ha tendit a incloure els dos fenòmens sota el mantell de les banderies nobiliàries, veient el bandoler del poble tan sols com una realitat subordinada al protagonisme aristocràtic. En el primer terç del segle XVII els dos fenòmens es , afavorits per la crisi econòmica, social i política. En aquesta època els bandolers catalans es trobaren immergits en les lluites entre nyerros i cadells i la figura més popular fouJoan Sala i Ferrer més conegut com a Serrallonga. A la segona meitat del segle XVII el bandolerisme català anà minvant.
Bandejats mallorquins
El bandolerisme és una realitat important a Mallorca almenys des del s.XV, però la primera gran explosió de bandolerisme és posterior a la derrota de les Revolta de les Germanies (1520-1521). En el s. XVI cal esmentar la colla de lo Bord d'Alfàbia. Amb l'esclafit de les lluites entre Canamunt i Canavall destacà la colla de i Selva, dirigida pel capellà Mateu Ferragut "Boda". En una topada amb comissaris reials a Lluc la colla restà desfeta i el seu capità, un germà del capellà Boda, fou executat amb altres bandejats. Ferragut decidí venjar-se assassinant el jutge de la Reial Audiència Jaume Joan de Berga. L'executor fou Antoni Gibert "Treufoc". La repressió posterior ocasionà la desfeta de la colla. D'aquests fets en roman l'expressió popular encara viva "i què
en som jo de la mort d'en Berga?". La colla de Llorenç Coll "Barona", també a la vila de Selva, arribà a ajuntar més de 100 bandolers. Les colles de bandolers participaren en els enfrontaments entre el Comte Mal i els vilatans de Santa Margalida. A l'entorn de 1666 s'emprengué una gran campanya militar contra els bandejats mallorquins que entre altres fets reportà la captura del mític Bartomeu Gomila Pujol "Moiana". En els primers anys del segle XVIII destaca la figura llegendària de Mateu Reus Rotget".
Joan Sala i Ferrer, conegut també com Serrallonga (Viladrau, Girona, Espanya, 23 abril 1594 - Barcelona, Espanya, 8 de gener de 1634), va ser un bandoler català que va actuar principalment a Les Guiller
ies.1 És el bandoler català que més ha mantingut la seva fama a través dels segles. La seva vida després de mort va ser fantasiejada i en un breu període ja va formar part dels mites populars i les seves aventures cantades de poble en poble. Autors com Antonio Coello, Francisco de Rojas, o Luis Vélez de Guevara van escriure sobre ell. És de destacar que un segle i mig després de la seva mort, el 1863, Víctor Balaguer va escriure un drama i posteriorment una novel · la amb el mateix títol Don Joan de Serrallonga. Ja al segle XX el mestre Enric Morera, va estrenar una òpera inspirada en Serallonga. La cultura popular ens ha fet arribar un ball popular sobre la vida i la mort d'aquest bandoler, que encara es representa en alguns llocs de Catalunya.
Perot Rocaguinarda , (Lluçanès, 1582 - Nàpols?, 1635?) va ser un bandoler. Fou tamb
é conegut com a Perot lo Lladre.
Com que no era l'hereu de la família se'n va anar de casa a cercar fortuna, i per culpa d'un malentès es va haver de fer bandoler. Era nyerro (estava a favor dels senyors de Nyer i en contra delsCadells). Des de ben jove es va veure implicat en lluites entre senyors del bàndol inyerro.
Era un bon estrateg, hàbil i audaç, temut pels soldats i per l'autoritat, estimat pel poble i molt odiat pels seus nombrosos enemics. Posseïa uns excel·lents dots de líder i de comandament; si no, no hauria aconseguit ser el cap del bandolerisme català durant gairebé deu anys. Sense aquesta habilitat tampoc no se n'hagués sortit de les contínues persecucions a què va ser sotmès per part de tots els virreis i de molts comissaris. Entre 1605 i 1609 les campanyes contra ell des de Catalunya varen estar dirigides per Joan de Queralt i de Ribes, Governador General de Catalunya.
Més enllà dels Països Catalans Rocaguinarda és considerat com a un dels grans bandolers populars europeus, comparable al conegut Robin Hood.
No se sap quan va morir exactament però se suposa que la sev
a vida fou llarga (consta que encara era viu el (1635). Se'n va anar del país amb 29 anys i a 53 anys potser encara era capità a Nàpols.
La pirateria al Carib espanyol
Durant els primers segles del domini espanyol a Amèrica, els pirates que intentaven, i en molts casos aconseguien, robar valuosos carregaments d'or i altr
es mercaderies procedents del Nou Món van abundar en el Mar Carib, que presentava un lloc ideal per a l'activitat per la seva abundància d'illes en les quals els pirates podien refugiar-se. Cal tenir en compte que els Reis Catòlics van permetre en 1495 a tots els seus súbdits tripular naus a les recentment descobertes Índies, el que va fer que moltes embarcacions es llancessin a l'Atlàntic sense la deguda preparació, sent fàcil presa per als llops del mar.
El primer pirata del Carib va ser
probablement un espanyol, un tal Bernardino de Talavera. Tal com ho relata Cesáreo Fernández Dur:
És de dir que un tal Bernardino Talavera, home vividor, amic de regal, assetjat pels creditors que tenia a la Isabela, es va apoderar d'una de les naus assorteixis al port, en companyia de 70 companys del seu espècie, i es va llançar a provar fortuna. Va tenir e
l contratemps que li tiressin mà a Jamaica (1511) i li conduïssin a l'Espanyola, on pels seus delictes va ser justiciado.
Armada Espanyola
Felip II va ordenar que cap vaixell fes la Ruta de les Índies sense protecció per evitar l'atac dels pirates als navilis espanyols. Per a això va optar per la formació de combois en
els quals les caravel · les i les naus eren escortades pels poderosos galeones i carraques, anomenat Sistema de flotes i galeones. Aquest sistema va constituir un gran èxit si ens fixem en la proporció de flotes noliejades (més de quatre-centes) enfront del de flotes atrapades (dues), que dóna un percentatge de captures d'un 0,5%, i cap d'aquestes dues es va deure a l'acció dels pirates o corsaris, sinó a la de Marines de guerra pertinentment armades.
En qualsevol cas, al segl
e XVII el tròpic de l'Amèrica hispana es va convertir en l'escenari on actuaven a preu fet els llops del mar, sovint emparats pels grans països d'Occident (principalment Anglaterra, França i Holanda).
Com s'ha indicat, es va cridar corsaris als que actuaven per compte dels seus reis, quedant-se amb part del botí. Per la seva banda, els simples aventurers i lladres van ser coneguts amb el nom genèric de bucaners, doncs les seves tripulacions es nodrien d'habitants de les illes que preparaven i venien carn al bucán, és a dir, fumada. Van sembrar el terror i la desolació en les poblacions situades al golf de Mèxic i el Carib. Veracruz, Campeche, Cuba, Santo Domingo, Cartagena d'Índies, Hondures, Veneçuela, Panamà i Nicaragua van ser els llocs més castigats, víctimes de saquejos, assalts i assassinats.
Ressalten les figures del gal · lès Henry Morgan, dels francesos El Olonés (de nom Jean David François de Nau) i Michel de Grammont, l'holandès Laurens de Graff, Lorencillo (anomenat així per la seva curta alçada, altres fan referència a ell com Lorent Jácome ), tots ells pirates sense escrúpols. Els pitjors assalts que es recorda van ser: Maracaibo per El Olonés, Veracruz per Grammont i Lorencillo i Port Bell per Morgan. Aquests llocs assotats i desprotegits no comptaven amb cap defensa per part de l'Imperi espanyol d'ultramar.
Però aquesta situació va anar canviant a mesura que les colònies anaven augmentant en població, i la metròpoli va ser invertint en la flota, defenses i guarnicions. D'aquesta manera, a finals del segle XVI els principals pirates i corsaris havien mort o estaven presoners: • Richard Grenville va ser derrotat i mort el 1591 a les Açores. • Thomas Cavendish fracassa en una expedició i
mor el 1592 possiblement aigües fora de l'illa Ascensió, Àfrica. • David Middelton fracassa també en les Açores. • George Clifford va perdre 14 dels seus 28 naus sortides de Plymouth en l'Operació Raleigh el 1595, entr
e els quals van caure John Hawkins i Francis Drake. • Sir Walter Raleigh va ser condemnat a mort, va patir suplici i va ser posteriorment decapitat en 1618.
L'historiador britànic J. B. Black ho va expressar en una frase amb tints nostàlgics: «Els formidables esquadrons de corsaris, que antany van assolar el Carib, havien desaparegut».
La decadència de la pirateria caribenya
El cors anglès
Sir Francis Drake. Més tard sorgeix com a nou pirata la figura del corsari anglès, una classe social sui generis, especialitzada en el robatori marítim, en el saqueig de ciutats, ports i mercaderies. Els corsaris gaudien del que es diu patent de cors, és a dir, «llicència per robar i saquejar» amb l'autorització explícita del rei o un altre governant. Aquesta patent era privilegi d'Anglaterra i França, que tenien als seus corsaris institucionalitzats i l'activitat es converteix en lícita en temps de guerra. D'aquesta manera, els pirates clàssics es van fent corsaris, que és una postura més còmoda, ja que actuen sempre dins d'un ordre legitimat i sota la protecció de la llei. [Cita requerida] La percepció dels corsaris depèn òbviament de l'observador: per als atacats són simplement pirates, o mercenaris sense escrúpols, mentre que per als seus connacionals són patriotes i fins i tot herois. [Cita requerida] A Anglaterra, la pirateria es va convertir en un negoci legítim. Va ser Enric VIII el primer monarca que va expedir les patents de cors. Més endavant, la reina Isabel I es convertiria, per aquest mitjà, en «empresària marítima», atorgant les patents a canvi de part del botí aconseguit. Així mateix s'ha de tenir en compte que aquests corsaris moltes vegades eren comerciants que venien productes molt necessaris per als colons i compraven a bon preu els articles que aquests havien de vendre exclusivament a la Casa de Contractació. Per tant, en moltes ocasions, la presència permanent de pirates en el gairebé despoblat Carib insular era ben vista, i fins i tot necessària, tant per als habitants com per a les elits espanyoles
La bruixeria a Catalunya
s. XV dC - s. XXI dCLa bruixeria no només és poder ocult, pocions, conjurs, mals averanys i morts. Va ser també la manifestació de la por d’una població que li va tocar viure un temps obscur i de fam. Al segle XVII, la religió tenia un paper molt important i la població anhelava explicacions per a les desgràcies de l’època. A Catalunya i a Europa, moltes dones van ser acusades de bruixes. Van ser interrogades i finalment, algunes, penjades o cremades a la foguera.
Entre els anys 1616 i 1622, unes quatre-centes dones d’arreu de Catalunya van ser acusades i ajusticiades pel fet de ser considerades bruixes. Sempre s’ha cregut en l’existència d’individus amb poders sobrenaturals, però va ser a
l començament del segle XVII quan es va realitzar la majoria de processos, en un context de crisi social, econòmica i religiosa.
Moltes dones eren acusades de fer pactes amb el dimoni perquè aquest les dotés de poders sobrenaturals. Es reunien en juntes o aplecs, realitzaven el ritual d’iniciació i passaven així a ser bruixes per complir els juraments: renegar de la fe cristiana i fer tot el mal possible.
Alguns dels delictes eren fer mal a través de conjurs, amb la mirada o amb aliments i objectes embruixats, provocar accidents al camp, als pagesos o al bestiar. Els més temuts per la població eren els relacionats amb els fenòmens meteorològics: fer caure pedra, fortes pluges, glaçades, boira. Potser, per això, quan ‘plou i fa sol les bruixes es pentinen’.
A diferència d’altres territoris, a Catalunya no va ser la Inquisició l’encarregada de perseguir, interrogar, torturar i eliminar les bruixes, sinó que van ser els senyors i els tribunals locals. S’encarregava a un professional caçador de bruixes que determinés si una persona ho era o no. Per fer-ho la despullava, li tirava aigua beneïda a l’esquena i si a l’espatlla li sortia un senyal, la marca del dimoni, aquella dona era acusada. Un altre mètode era titllar de bruixes aquelles que no tenien pèl a les aixelles, senyal inequívoc que havien usat ungüents per volar. Als interrogatoris es torturava fins a aconseguir la confessió i el següent pas era la forca.
Moltes de les dones que van morir penjades eren simplement remeieres o llevadores. No obstant això, la població creia en l’existència de bruixes i en el seu poder per fer mal i se’n protegia amb diferents mètodes: beneïa o perfumava objectes i cases, pintava les finestres de blau, posava creus de palmó a la porta, no deixava mai les masies soles, tenia sempre pa al calaix, rentava la roba interior amb aigua de set fonts diferents, no deixava mai retalls d’ungles ni cabells a terra, es posava la camisa al revés o tocava campanes per evitar tempestes. En canvi, pot ser difícil de creure que les bruixes fessin pactes amb el dimoni, es transformessin en animals o volessin. Potser per això la bruixeria pot ser definida com una barreja entre ficció i realitat.
La Guerra dels Segadors
La Guerra dels Segadors és el Conflicte bèl · lic que afecta bona part del Principat de Catalunya entre Els anys 1640 i 1652, i que distingeix com a Efecte més perdurable la signatura del Tractat dels Pirineus de l'any 1659 entre Espanya i França, que alienava del Principat de Catalunya el comtat de Rosselló, el Conflent i una part del comtat de Cerdanya, que passaren aixi a mans francesos.
Causes
Els Estats monàrquics absolutistes i el RÈGIM senyorial sobre el qual és basaven provoquin un Conjunt de revoltes pageses que tingueren lloc a Europa al segle XVII. A Catalunya és veié agreujat paper malestar que genera a diferents contrades catalans la presència de tropes castellanes Durant les guerres entre França i Espanya emmarcades en la Guerra dels Trenta Anys (1618 - 1648). Les tropes castellanes i italianes que havíen entrat a Catalunya per combatre Amb els francesos al Rosselló van causar Grans mals al camp rural, actuant en determinats moments com un Exèrcit d'ocupació. Un altre detonant fou la crisi de Relacions Polítiques entre les Institucions catalans del Principat (Generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les Seves pretensions fiscals per sufragar les guerres en que estava immersa. El comte duc d'Olivares, primer Ministre o favorit de Felip IV de Castella i III d'Aragó, estant obligat a cercar nous recursos Financers per a corona per fermentació front a la política expansionista dels Àustria a Europa, Proposa el 1626 un programa encaminat a Obtenir dels regnes no castellans de la monarquia la mateixa contribució, Tant en homes com en Diners. Era l'anomenada Unió d'armes, que atemptava contra el RÈGIM constitucional català i arrossegava Els catalans a les guerres exteriors hispàniques. El 1638, el canonge de la Seu d'Urgell Pau Claris, conegut per la Seva lluita contra Els bisbes no catalans que Sempre col · laboraven Amb la corona, fou elegit diputat paper braç eclesiàstic i president de la Generalitat, mentre que Francesc de Tamarit era elegit diputat paper braç militar i Josep Miquel Quintana paper braç popular. Al voltant del 1639, Les dues causes s'entroncaren i és produí la natural Identificació i solidaritat dels pagesos AMB l'actitud de recel polític de les autoritats. Aixi s'anà configurant la doctrina política de l'aixecament i la ideologia popular de la revolta. Però la gran aristocràcia catalana i la burgesia urbana, Cada vegada més Important, tenint unes Actituds Polítiques més moderades EnVers la monarquia. El MATEIX any, La caiguda d'OPOL i Salses en mans dels francesos i governades per alcaids no catalans, que és rendiren, sembla, per suborn, accentuà la tensió entre la cort i el Principat. Encara que la campanya del Rosselló acabà Amb la posterior recuperació de Salses el 28 de gener del 1640. E
l rei, temorós de nous atacs francesos, ordena que l'Exèrcit mercenari restes sobre el país, FET que produí Greus incidents a petits Nuclis camperols com Sant Esteve de Palautordera, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Palafrugell, etc.
Conseqüències
El resultat final va ser dolent per als interessos de Catalunya, la qual va veure's envaïda, a més de perdre territori en favor de França. Més tard, el rei de França, incomplint el tractat dels Pirineus, va prohibir el català i els seus furs anteriors a la zona del Rosselló. Felip IV per la seva banda va signar obediència a les lleis catalanes.El Corpus de Sang
El 7 de juny del MATEIX any, en el qual és Coneix com el Corpus de Sang, "La Revolta dels Segadors" és va iniciar a Sant Andreu de Palomar el 1640, Quan Els somatents de Sant Celoni de Blanes i pagesos de la Catalunya interior que baixaven a contractar-es per la sega van decidir marxar contra els forces de "comte-duc d'Olivares", que és mantenint a Catalunya bo i acabada la guerra contra el francès i que saquejaven poblacions i violaven drets Bàsics dels Seus habitants. Escolliren per bandera el Sant Crist de la Parròquia de Sant Andreu del Palomar i s'enfilaren cap a Barcelona. Grups de segadors entrar a de nou a la ciutat i s'originà un motiu, en lo qual fou Assassinat (no del Tot aclarit) Dalmau III de Queralt. Aquest FET marca l'inici del conflicte, que és converteix de seguida en una autèntica revolta social. Fou succeït per l'anterior virrei Enric III d'Empúries que, Tot i Gaudir de Molt mala salut, va acceptar el Desprès, i per 3 vegada presta jurament com a virrei de Catalunya el matí del 19 de juny de 1640. Despres d'arrestar Els dos comandants més impopulars de l'Exèrcit castellà, la Seva Malaltia s'agreujà i moria el 22 de juliol. Catalunya estava Altre cop sense virrei, i Els diputats és destacaven com els úniques figures d'autoritat a un territori escombrat per la revolució. Nombroses Reunions entre Els consellers de Barcelona i els segadors revoltats tingueren lloc a la parròquia de Sant Andreu de Palomar. El 7 de setembre de 1640, Els Représentants de la Generalitat de Catalunya Francesc de Tamarit, Ramon de Guimerà i Francesc de Vilaplana [3] van signar el Pacte de Ceret AMB Bernard Du Plessis-Besançon, Delegat per Armand Jean Du Plessis de Richelieu ( el Cardenal Richelieu) en representació de Lluís XIII de França, paper qual Catalunya havia de Rebre Suport militar, se separaria de la monarquia hispànica i quedaria constituïda com a república lliure sota la PROTECCIÓ del rei francès.La invasió castellana
El governador general del Rosselló, Juan de Garay Otañez va fracassar en el pseudònim Samuel Marchbanks va intentar d'ocupar militarment la franja entre Illa i Millars, i detenir Els Représentants francesos per evitar l'arribada de al Principat. El setembre, l'Exèrcit de Felip IV d'Espanya comandat per Pedro Fajardo, el Marquès de Los Vélez, va ocupar Tortosa, que tenia una guarnició castellana al Castell de la Suda, AMB 1 Exèrcit de 23.000 infants, 3.000 genets i 24 canons i la va convertir en el port de Sortida de tropa i municions a Itàlia i el Rosselló. Avançant en direcció a Barcelona i després de dir els batalles del coll de Balaguer (10 de desembre) i de Cambrils, e 24 de desembre premsa la ciutat de Tarragona, que Roger de Bossost, baró d'Espenan, va rendir sense combatre, fugint a França en lloc de defensar Martorell, on van anar els tropes catalans de la ciutat, mentre Josep Margarit i de Biure atacava la rereguarda a Constantí. L'ocupació